Archive for the 'Entrevistas' Category

El bo i millor de cada casa

Us adjunto un recull de coses ben interessants per a llegir, escoltar i veure. Espero que us agradi.

Miquel Cornellà

 

Entrevista a Riot Act, banda tribut a Pearl Jam

Riot Act és una banda tribut a Pearl Jam formada per Oriol Cardona (veu i guitarra), Jordi López (guitarra rítmica), Francesc Ruiz (guitarra solista), Jordi Bort (baix) i Carles Badal (bateria i veu). Hem parlat amb l’Oriol Cardona per a que ens expliques una mica més en que consisteix aquest nou projecte musical. Aquest divendres 2 de juliol actuen a la Sala Moscou de Torelló.

– Per què Riot Act? Com és que vareu triar el nom d’aquest àlbum i no Vitalogy, Yield o qualsevol altre?

A banda de ser un dels discos de Pearl Jam que probablement més m’agraden, tant la portada del disc com el seu títol tenen el denominador comú de la rebel·lió, concepte molt roquer i, per tant, molt idoni per a una banda de rock.

La Riot Act és una llei antigament ja utilitzada a Anglaterra (i que actualment també es troba en la legislació vigent dels EUA) que donava el poder de sufragar l’associació considerada il·lícita i susceptible de provocar aldarulls. Riot significa avalot, aldarull i Act acte. Llavors, les dues paraules juntes es poden entendre com a Acte de Revolta, que lliga molt bé amb una banda com els Pearl Jam que sempre s’han caracteritzat pel seu compromís social i anti-sistema i per la seva solidaritat amb els oprimits i els necessitats.

Precisament, la portada del disc Riot Act mostra els esquelets d’un rei i una reina (duen les corones al cap) els quals els han acabat de cremar, per tant, moment en que s’ha acabat de consumar aquest acte de revolta.

– D’on sorgeix aquesta idea de fer una banda tribut a Pearl Jam?

Evidentment ve de la passió per la música de la banda i també del fet que a casa nostra no és precisament que se’n trobin gaires de bandes de tribut a Pearl Jam i, per tant, l’espai encara estava disponible per fer-ho. També hi ha un altre motiu i es que jo ja feia un particular tribut a aquesta banda sota el nom de Jam de Perles (també amb en Francesc Ruiz, un dels guitarres de Riot Act) però en aquest cas en format acústic. Ens va entrar el cuquet de fer les versions en elèctric i quan varem veure tota l’energia que desprenien, la idea va créixer desmesuradament fins a decidir de tirar-la endavant!

– És el mateix una banda tribut que una banda de versions?

No sé si es pot establir realment alguna diferència, però si n’hi ha alguna potser sigui precisament aquesta passió per la banda. La nostra intenció és que la gent que vegi i escolti els Riot Act, pugui endur-se una idea mínimament acurada del que són els personatges reals de l’obra que nosaltres interpretem que, en aquest cas, són els Pearl Jam.

– Intenteu reproduir fidelment el so dels autèntics Pearl Jam o també incloeu les vostres aportacions?

Partim de la base, com ja he esmentat, de que la gent que vingui a veure’ns es faci una idea de com són els Pearl Jam de debò. Però d’alguna manera, deixem un marge per aportar el que som i com toquem. No tant per la necessitat de fer-ho en aquest projecte, en el què ja per definició ens cal ajustar-nos al que és pròpiament Pearl Jam; sinó mirant-ho des del punt de vista invers: hi ha uns mínims de cada cançó i del so de la banda que cal mantenir per tal que en el què fem s’hi puguin identificar els Pearl Jam i no cap altra banda. A partir d’aquí i tenint això garantit: festa, a passar-ho bé i que els músics de la banda puguin mostrar el seu talent i el que saben fer.

– I a nivell personal o d’escenografia, intenteu imitar el caràcter dels components de la banda original?

Aquest seria el punt on no hauríem volgut entrar tant perquè llavors més que un tribut ja seríem uns imitadors. Tot i així si fóssim tribut als Kiss, seria un curro voler-ho fer. En canvi, amb els Pearl Jam és el més senzill del món. El seu vestuari és, probablement, el mateix quan van a comprar una barra de pa que quan van de bolo. Si volguéssim imitar el seu comportament acabaríem sent una còpia barata que podria descafeïnar la proposta que realment interessa: donar a conèixer la seva música.

– En el vostre set list hi ha temps per algun tema de producció pròpia?

No, no és el cas. Aquí només hi ha Pearl Jam. Com a màxim, podem dir que juguem a fer-nos els nostres propis set list.

– Moltes de les lletres dels Pearl Jam tenen un alt contingut activista o reivindicatiu. Que reivindiqueu vosaltres en aquest temps?

Uf! Amb el panorama que hi ha la cosa està fàcil! De fet, això vindrà en funció del moment i de si s’escau poder vincular la intenció dels temes de Pearl Jam amb algun afer que ens toqui més de prop. En qualsevol cas, quan parles de control de poder, submissió, llibertat, independència, individualitat, respecte, etc; són qüestions o temàtiques que fàcilment entenem a casa nostra i a partir de les quals un se sent identificat amb el rerefons de gran part del material dels Pearl Jam.

– Que tenen els Riot Act que no tinguin els Pearl Jam?

Potser que podem veure els Pearl Jam des de fora, i donar-los-hi la volta. Intentar fer la seva música de la manera que ells la fan, però sabent ja que funciona. La seva música té un impacte que ha arribat i llavors volem anar un pas més enllà del que poden ells mateixos… o potser no, però ha estat una frase bonica de dir.

– I a la inversa?

Molts de calés! I, evidentment, són el referent, els genuïns.

– Alguns diuen que el rock ha mort, però… i el grunge? Està mort?

De fet grunge fou més aviat una etiqueta d’un moviment que va permetre identificar un conjunt de bandes i unes tendències. També va ajudar a un quants a fer molts calés com acostuma a passar en l’indústria musical.

Els Pearl Jam no s’han sentit mai inclosos en aquests termes musicals perquè senzillament consideren que fan una música que no és nova i que, probablement, el nom que més li escau és senzillament rock.

Per tant, si el grunge és mort, doncs l’enterrem i punt. El rock no morirà. Així que cas tancat.

– Per als músics que comencen, Internet és una amenaça o una oportunitat?

Només pot ser una amenaça per aquells que no comencen i després d’haver guanyat alguns calers amb la música, ara ja han de pagar factures d’hipoteca. Penso que van per mal camí.

Personalment sóc dels que considera que la música, com la resta de les belles arts, és cultura i, per tant, universal.

Si faig temes propis correré a apuntar-me a l’SGAE però, no per devoció, sinó perquè els calé que es facin amb la meva música no se’ls quedi ningú més!

Internet ha deixat en pilotes aquells que es volien apropiar del món. El volien embolicar amb cel·lofana i ens volien fer creure que el que hi havia dins era com ells deien que era.

Internet ho ensenya tot i, per tant, impedeix l’usureria. Com tots els vells oficis de la història de la humanitat, els sous s’han de guanyar suant i els músics ho han de fer actuant. Que a més poden fer quatre calés venent els seus discos a qui els vulgui comprar, millor. Però que algú pugui viure de renda tota la vida només perquè ha tingut la flor al cul de fer una sola cançó en la seva vida i que ha caigut en gràcia, mentre tota la resta d’artistes es morin de gana pel camí o abandonin el vaixell perquè no queden més diners a repartir… és nefast. Ara es pot començar a acabar, gràcies a Internet.

– La setmana passada vareu tocar a la Sala Buks de Granollers. Què tal va rebre el públic el vostre directe?

Bé, de públic poc, però mentre hi va ser ens va aplaudir. De fet, va ser més un assaig que un concert i precisament aquesta era la idea. Trobar-nos junts dalt d’un escenari per primer cop. Veure allò que sempre hi ha temps d’arreglar als assajos però no quan ja ets dalt. Veure com funciona la comunicació entre els membres de la banda, com ens comportem quan ens enfrontem a un públic que espera el millor de nosaltres, timmings, etc.

En qualsevol cas va ser molt útil.

– Alguna sorpresa per aquest divendres a la Sala Moscou de Torelló?

Si tot va bé, alguna sorpresa per agrair i posar contents a molts dels que han fet possible que arribem al Moscou. També gravarem en directe el nostre primer CD promocional.

– Després del Moscou, on podrem escoltar els Riot Act?

Doncs ràpid, ràpid. El dia següent, dissabte dia 3, a la festa major de Lliçà de Vall.

– I ja per acabar… què és l’experiència Pearl Jam?

Segurament una cosa tant senzilla com és… un concert de rock.

Un concert de rock que té com a particularitats: molta energia i també sensibilitat, humilitat, honestedat, ganes de fer les coses bé, de suar la cansalada, de guanyar-se el sou, entre moltes altres coses. Però sempre, una gran experiència vital.

Miquel Cornellà

100 Elephants: “Ens encanta fer el que ens dona la gana”

Els vaig veure per primer cop en un petit reportatge emès als informatius de TV3 del dimecres al migdia. Aquella mateixa tarda quan obria la revista Enderrock del mes d’abril descobria que eren el grup del mes de les Cases de la Música i després d’escoltar un parell de cançons al seu web em vaig decidir a trucar-los per intentar tancar una trobada digital al «diaridegirona.cat». En Xevi em va atendre a l’altre cantó de la línia telefònica i no va posar cap tipus d’impediment per realitzar la digital encounter. Tant de bo sempre la comunicació seguis fluxos com els d’aquesta ocasió.

La formació gironina 100 Elephants han estat avui a la redacció del «diaridegirona.cat» per respondre les preguntes dels lectors. En Xevi ha fet d’estàndard del grup i com bé ha dit “els 100 Elephants no es fan responsables de les meves paraules”. En Xevi m’ha obsequiat amb una de les 1.200 còpies del seu disc Madrid>Girona>Barcelona que he pogut escoltar de camí cap a casa. Sota el meu parer, fan un indie bastant allunyat de l’indie que es pot consumir actualment i per mi ha estat una gratificant sorpresa descobrir-los. D’aquest trajecte per les tres ciutats em quedo amb Autumn (se’ns fa fosc) i Everything starts to fade.

Aquesta nit actuen a La Mirona de Salt (23:00h) i si voleu saber una mica més sobre ells podeu llegir la trobada digital d’avui o visitar el seu web o MySpace.

Miquel Cornellà de la Cruz

Toni Beiro. Obrero de la Música

Anoche, en el programa de Radio Vic, La Pedalera, tuve el placer de entrevistar a Toni Beiro, músico natural de Olot, con una trayectoria de 25 años de escenarios. Desde los seis años Toni lleva sorprendiendo a quien le escucha con sus canciones. Hasta el punto de haber sido telonero de Antonio Orozco en el 2004, después de que el mismo Orozco lo llamase para oír alguno de sus temas.

Toni Beiro nos deleitó anoche con algunos de sus temas en acústico, y pudimos comprobar la fuerza de un artista con mayúsculas, que lucha y ha luchado siempre por devolverle al panorama musical las buenas canciones. Con ritmos tan lejanos de la actualidad, como el blues, el soul o el auténtico pop, Beiro reflexionó sobre el mundo musical y la dificultad que este entraña para los nuevos y jóvenes artistas. La conclusión… no dejar de trabajar, no decaer, y enseñar los dientes a toda esa masa de individuos contaminantes musicales que nos envuelven con canciones efímeras y volátiles, propias de productos de masas preparados para únicamente vender. Un gran artista pero mayor persona, y como él mismo se define… Obrero de la música… Toni Beiro.


Actualmente se encuentra componiendo temas para el que será su próximo disco, que seguro que nos sorprende de la misma manera, o mejor que lo hizo el último: Hijos de un Mundo Hostil. Al mismo tiempo que colabora con artistas de la talla de Pepe Bao, Raimundo Amador, etc. Sea como sea, lo recomiendo, no debería pasar desapercibido en ningún sentido. A ver qué os parece!!

Zeus Díaz Cid

PulpoPop: «Saps què? La vida és performance!»

Fa temps que varen passar per l’estudi de Ràdio Vic al programa de La Pedalera (descarrega l’entrevista aquí) i avui han visitat la redacció digital del «diaridegirona.cat». Són els PulpoPop un duet atípic de Girona i difícilment classificable. Els lectors de l’edició digital han tingut l’oportunitat de preguntar i dir la seva en una interessant entrevista-xat que tot seguit us adjunto.

Llegeix l’entrevista-xat als PulpoPop aquí

Miquel Cornellà de la Cruz

Entrevista Jaume “Peck” Soler – Sopa de Cabra i Kabul Babà

Unes botes no gaire altes, uns pantalons texans blaus i desgastats dels de tota la vida, els cabells arrissats, poc pentinats i llargs fins cobrir les espatlles, samarreta negre-rock dels Jolly Jumper i assegut a la taula esperant les preguntes… Així és en “Peck” Soler.

Quins són els grups per els que has passat durant la teva carrera com a guitarrista?

El primer grup va ser McLacklan’s, que va ser un grup amateur, que no va arribar a res, érem uns amics que tocàvem i gaudíem fent-ho. Després vaig formar part d’Estranquis, un grup que va provocar que tots deixéssim les nostres feines per dedicar-nos professionalment. Més tard es va acabar, como tot, i vam muntar el següent grup, J

ohny Pappa’s. A partir d’aquí vam començar amb el projecte de Laura R. Perkins, el segell discogràfic en que treballem ara, amb altres socis. I actualment, vaig muntar el grup actual, Kabul Babà.

Com es que decideixes crear una discogràfica pròpia, quina és la motivació que et condueix a portar a terme aquest projecte?

Surt molt més a compte muntar una empresa discogràfica i pagar-te tu mateix la fabricació del disc, la promoció, etc. abans que pagar-li a un altre. D’aquesta manera aconseguim tenir els nostres treballs personals dels socis d’una manera autònoma, sense dependre de ningú i fent es coses a la nostra manera. A més, donem la possibilitat de gravar i treballar amb grups que comencen per a ajudar en la producció dels seus discos.

Quina relació has tingut amb la resta de discogràfiques amb les que has treballat?

Les discogràfiques ja no venen discos, però segueixen guanyant pasta pujant els drets. És per això que vam decidir crear la nostra pròpia discogràfica, he treballat amb vàries i mai he sortit content.

En quin moment es troba Kabul Babà? Esperem un disc nou en poc temps o encara no?

Estem en un moment difícil, el nostre bateria està malalt i ho ha de deixar. Llavors estem preparant un quart disc de comiat. No ho hem decidit encara, però si no és de comiat serà de celebració del desè aniversari de la banda. La veritat és que no està clar, però podria ser que Kabul Babà es quedés aquí, però encara no ens hem plantejat deixar-ho del tot.

Com és el teu dia a dia amb la guitarra, ets d’aquells músics que toquen cada dia?

Toco cada dia una estona. Tinc una malaltia als ossos i si no toco se’m calcifiquen.

Foto del lloc web de Kabul Babà

I composar?

Composar no tant, soc més de treballar amb el grup al local d’assaig.

Són compatibles la música i la família?

Són compatibles, però és molt complicat, sorgeixen problemes. També depèn de la època, hi ha moments quan ets jove que seria impossible, allà on vas hi ha un bar, et diverteixes, es fa tard… ara, per exemple, és diferent, perquè ja tinc una edat i el concert me’l prenc com una feina. Has de pujar a l’escenari en plena forma, perquè hi ha gent que ha vingut a veure`t, i quan s’acaba el concert s’ha de desmuntar tot, s’ha de tornar a casa, i no em pot parar la “poli” borratxo… És diferent, ara és més compatible.

Què penses del panorama musical actual?

Estic nostàlgic i emprenyat. Ens hem de revolucionar. Avui qualsevol cosa cola. Estem molt malament, ara mateix tothom vol fer un disc. Ens estan prenent el pel i nosaltres ho permetem. Després hi ha el Sindicat de Músics, que l’únic que fa és quedar-se el 30% de tot.

Zeus Díaz Cid

Entre dos vistas

Al llegar a Paral·lel tenía que salir por Fontrodona. Así lo hice y justo debajo del cartel de Salida Fontrodona, yacía un acordeonista tocando una triste canción francesa. Al salir a la superficie, lo primero que vi fue el antiguo Molino, abandonado aunque su fachada seguía siendo la misma. En la esquina del Molino decorada con edificios del siglo XIX se abría paso una calle estrecha que conducía desde Paral·lel hasta el corazón del mítico Poble Sec. En el número 41 un edificio del año 1895 acogía en su planta baja una tintorería de más de 40 años de historia. Su propietaria era mi entrevistada. Marisa García Sánchez., su vitalidad era una muestra de superación personal. Me invitó a hacer la entrevista en la churrería de la esquina.

– Ahí se está bien – me dijo- uno de los pocos sitios del barrio donde podemos hablar tranquilamente, últimamente aquí no se puede vivir

Ocupamos una mesa apartada, Marisa parecía que me conocía de toda la vida. Esa confianza hizo que me plantease una entrevista directa desde el primer momento.

¿Te consideras feminista?

No, para nada.

¿Como tus personajes siempre son mujeres…

Bueno, son mujeres en según que casos. Yo soy una gran admiradora del sexo masculino eh… mi experiencia no tiene nada que ver con los demás. Las palizas que me pegó mi marido son culpa de su persona.

– ¿Como crees que se trata la violencia de género en los medios de comunicación?

– Yo creo que es muy sensacionalista, hay discusión pero no la que a mí me gustaría que hubiese. A mí que me dejen con las noticias a medias, me toca las narices, por ejemplo.

¿Y cual seria la perfecta?

Sacar la cara del agresor. Cuando es demostrado claro, para mí un tío que pega tres puñaladas ya no es presunto como la justicia pretende. También sé que es un problema de justicia, no es un problema de periodismo ni de los medios. Yo ya no sé hasta cuando no se es presunto. Te pegan tres puñaladas y es presunto.

– ¿Qué autores referentes tienes?

Si, conozco a alguno, pero como yo ninguno.

¿Y que te gusten?

Bueno, una cosa es que te guste como escriben y otra es que me guste su mundo, su círculo. Gustarme como escriben, me gusta mucho Isabel Allende. Bueno yo creo que todos los escritores tienen su libro malo, su libro bueno, el regular y el mejor. Me gusta mucho Brain White, pero esto es muy americano. No compro un libro como lo compra la gente porque lo han dicho, la gente compra lo que la gente dice que compra, no lo que gusta en realidad.

¿Quién nos domina? ¿Los medios?

No, los medios no, bueno en algunos casos si, por ejemplo este Sant Jordi yo creo que la gente ha actuado como robots, todos, han ido derechos al último que ha sacado Zafón. ¡Cómo no lo va a comprar la gente! Si enciendes la radio y estás con el “puto” libro en la oreja, pones la tele y lo mismo. No dejan a la gente, y la gente tampoco sabe decidir por sí sola.. La gran mayoría no ha leído un libro en su vida y compran el que les dicen, y lo guardan en el armario sin leerlo.

En una ocasión leí que escribes para los que no les gusta leer. ¿Has conseguido que lean?

A mi sí, es que a mí me leen los que no les gusta leer, ese es mi orgullo. Porque como están en la calle, en mis libros no hay palabras rebuscadas, hay sinónimos normales, o sea hay sinónimos que los entiende cualquier persona con unos estudios medios, no necesita ir a la universidad para… es lo que a mí me gusta, el libro de una mujer maltratada no lo puedo sacar a la calle con la intención que sólo lo lea la gente que es culta, yo lo saco a la calle con la intención de que lo lea el menos culto.

– ¿Tienes algún libro frustrado?

Ninguno, yo no me frustro por nada. Para mí todo son obras, y si son hechas por mi a ti te pueden gustar o no gustar pero si las he hecho yo es porque a mi me gustan por lo tanto a mi no me frustran.

¿Y algún proyecto en mente?

-. Sí, un montón. De hecho tengo otro libro.

¿Cuánto tardas en escribir un libro?

El segundo me costó año y medio pero en el primero estuve dos años largos. Sobretodo por la noche es cuando me viene la inspiración. También los fines de semana es un buen momento. En invierno escribo y en verano leo.

– ¿Eres lo que escribes o escribes lo que eres?

– Escribo lo que soy y soy lo que escribo, por este orden. Soy una persona muy abierta, sincera y vulgar, si así lo prefieres. Escribo como soy, me propusieron cambiar el léxico de mis libros pero si fuera así no estaría escrito por mi.

– ¿Has tenido éxito con tus libros?

Bueno… haber yo no me quejo, no me quejo nunca. En el primero tuve mucha suerte que salí en medios de comunicación, televisión, etc. Me fue muy bien ese nivel, no se si he tenido éxito porque con la editorial estoy en pleito, de hecho me estafaron y estoy en pleito.

¿Y eso?

Pues todavía no lo sé, porque todavía de echo no tienen ni contrato conmigo, están vendiendo mis libros por Internet, un “follón”… y se supone que se están reimprimiendo libros a mis espaldas, sin derechos de autor ni nada pero la justicia como es una mierda, en perdón de la expresión, eso no… hay que demostrarlo, y como lo demuestras? La maqueta la tienen ellos, como lo demuestro? Se supone que tengo que ir a la imprenta con una patrulla y cascarlos en el momento que están imprimiendo el libro, ¿o como va esto?

– ¿Cómo aceptas las críticas?

– A mí me pirran las críticas, claro que sí. De las críticas se aprende, yo he corregido muchas cosas. Yo me siento mucho más orgullos de haber podido hacer esto que la persona que tiene muchos estudios, porque yo tengo bien pocos. Tengo hasta 2º de BUP, no tengo más, me quedé embarazada de la niña con diecisiete años, así que imagina lo que me dio tiempo de estudiar. Luego si que he ido haciendo cositas, porque me ha gustado, pero yo no tengo estudios, sacar un libro a la calle para mí es un orgullo. El segundo, yo misma ya veo que no se ha escrito igual que el primero, que está con mas cuidado. Porque vas aprendiendo, y si tuviera que escribir ahora el primero seguramente lo escribiría de otra manera y muchos errores que veo ahora pero antes no los veía los corregiría, pero no lo voy a hacer, porque ese es mi primer libro y era como era entonces, este es mi segundo y era como era entonces, y cuando saque el tercero será el tercero y será como era entonces.

Y aquí acabó mi entrevista, luego seguimos hablando media hora más sobre su vida. Al despedirme me regaló sus dos libros con dedicatoria incluida. Mi camino de vuelta se inició ahora con un saxo, dónde hacía una hora sonaba el acordeón, ahora era un saxofonista de jazz el que ilustraba el momento.

Guillem Bas


Photobucket Photobucket Photobucket

Lectores on line