Lo bo es va fer d’esperar

Esperanza Spalding | 09/04/11
Auditori de Girona | Girona

El Black Music Festival va arribar a la penúltima cita del seu calendari amb el concert a l’Auditori de Girona de la contrabaixista, cantant i compositora de jazz Esperanza Spalding; recentment premiada amb el Grammy a millor artista revelació.

I lo bo es va fer d’esperar. Spalding va començar l’actuació amb 50 minuts de retard per un problema amb el vol que l’havia de portar fins a Barcelona. Finalment va aterrar a Girona i el concert, l’inici del qual estava previst per les 21:00h, va començar tocades gairebé les 22:00h.

D’entre la foscor i per una porta lateral, Spalding va entrar a escena. Es va treure la jaqueta, es va descalçar i asseguda en una confortant butaca, es va servir i prendre una copa de vi. La jove de Portland es sentia com a casa. Acompanyada per un trio de corda (violí, violoncel i viola), un piano, una bateria i la una corista; la veu i el contrabaix d’Esperanza Spalding van oferir una meravella de concert que va deixar embadalit al públic assistent.

L’artista va repassar íntegrament el seu tercer disc «Chamber Music Society», una proposta arriscada de jazz d’avantguarda amb pinzellades de ritmes llatins. La veu dolça i sensual de la protagonista s’abraçaven amb l’execució virtuosa de les notes del seu contrabaix. La qualitat musical va ser la tònica de la nit i va quedar palesa en temes com «Winter Sun» o «Chacarera».

Spalding va esperar-se al bis per saludar i explicar els motius del seu retard a un públic que va passar de la impaciència a l’admiració per una artista a qui l’espera una carrera plena d’èxits.

Text i fotografia | Miquel Cornellà

El soul enèrgic d’Eli «Paperboy» Reed

Eli «Paperboy» Reed | 08/04/11
Sala La Mirona | Salt

Eli «Paperboy» Reed deia així en una entrevista: «Simplement vull que la gent vingui a gaudir de la música i la senti». Dit i fet. El cantant i músic de Boston arribava al Black Music Festival avalat per unes crítiques que el situen -amb tan sols amb 26 anys- com una de les veus prodigi del segle XXI però que canta com les veus de fa 50 anys.

La seva carrera musical és curta però intensa. Va passar d’estar en la banda del seu institut a Boston a formar part de la programació dels clubs més selectes de Brooklyn o, de ser un jove vocalista sense ressò mediàtic, a ser escollit com «Artista de l’any» per la revista Rolling Stone. Aquest darrer fet el va portar a gravar amb Capitol Records (EMI) amb un producte final que s’anomena «Come and Get It» i que ja ha presentat en directe a una banda i altra de l’Atlàntic

Veure’l damunt de l’escenari és tot un espectacle. Es nota que gaudeix amb el que fa i així ho transmet al públic que l’escolta. Té un directe enèrgic, passional, excitant; amb uns estrèpits vocals que poden recordar al mateix James Brown. Tot i que beu de les fonts del soul més clàssic com Sam Cooke o Otis Redding, Eli «Paperboy» Reed intenta estampar en cadascuna de les seves cançons el seu segell propi. Cançons com «Help Me», «You Can Run On», «Explosion» o «Young Girl»; varen fer suar als assistents que es varen apropar fins La Mirona de Salt. Tampoc va faltar el single que dona nom al disc, la ballable «Come and Get It».

Però no ens oblidem de l’excel·lent banda que acompanya a Eli «Paperboy» Reed des de l’any 2005, els The True Loves. Els seus instruments acaben d’ornamentar la veu i el soul de l’artista nord-americà. Tot i això, es va trobar a faltar la secció de vents que hagués acabat de posar la cirereta a un concert que va agradar tant als més nostàlgics com als més moderns.

Galeria d’imatges | El soul enèrgic d’Eli «Paperboy» Reed

Text i fotografia | Miquel Cornellà

Morcheeba enlluerna a La Mirona

Morcheeba | 02/04/11
Sala La Mirona | Salt

Els britànics Morcheeba van actuar aquest dissabte a La Mirona amb les entrades gairebé exhaurides. Eren el gran nom del cartell de la desena edició del Black Music Festival i no van decepcionar al públic que omplia la sala de Salt. La formació, liderada per Skye Edwards, va fer un repàs dels temes del seu nou disc «Blood like Lemonade» i també va rememorar els grans èxits que els han portat a fer-se un nom dins del gènere del trip-hop.

Miquel Cornellà

James Hunter, un clàssic ben actual

James Hunter | 26/03/11
Sala La Mirona | Salt

El Black Music Festival va arribar a l’equador de la desena edició amb el concert a La Mirona de James Hunter, que va avalar el per què és considerat un dels millors cantants de l’escena soul i rhythm’n’blues de l’actualitat. El britànic va repassar els temes del seu darrer disc «A Hard Way».

Text i fotografia | Miquel Cornellà

Fleet Foxes, el folk más moderno

Últimamente han llegado a mis oídos los Fleet Foxes, una banda estadounidense formada por Robin Pecknold y Skyper Skjelset, dos jóvenes estudiantes inspirados por familias vinculadas a la música, y dirigidos en su carrera musical por el talento de artistas como Bob Dylan o Neil Young. Se trata de una banda de indie-folk formada en el 2006, una de aquellas bandas que yo mismo habría criticado. Pero una cosa debe quedarnos clara aunque el indie no sea de mi agrado: cuando está bien hecho y es original, vale la pena, y el hecho de mezclarlo con ese toque folk le da un aire interesante. Me ha recordado desde Simon & Garfunkel -por las harmonías de sus voces y esas guitarras acústicas- hasta Porcupine Tree -en aquellos momentos más histéricos en los que todo parece volverse del revés- sobre todo en ese último single que presentan actualmente: Helplessness Blues, perteneciente a su último disco homónimo. En fin, una de esas propuestas musicales indies que mueven masas ahora mismo, y que normalmente me dedico a criticar negativamente, pero que esta vez me ha sorprendido gratamente.

Zeus Díaz Cid


Desnudando a la música

A las ocho de la tarde, pulso el open de mi lector de cds para convertir el momento en un éxtasis: empiezo a notar el hormigueo bullente de mis neuronas ansiosas, que llevaban tiempo esperando, esperándolo, esperándolos.

Un descuido hizo de telonero durante casi un mes, impacientándome, pero por fin he encontrado mi apreciado disco Musica Nuda 55/21 y ahora sé que éste no volverá a abandonar su sitio adjudicado.

Escucho los primeros acordes del contrabajo, suenan a pura autenticidad. Después llega la maestra de la combinación, la única que sabe conjugar dulzura y contundencia a partes iguales. Ferruccio Spinetti y Pietra Magoni consiguen una vez más la ovación de todos mis sentidos.

Su indumentaria 0, tan característica de su música desnuda, me traslada a un estado en el que sólo importa el jazz, el buen jazz. Una lluvia incesante de ejecuciones instrumentales perfectas de Ferruccio  y una aportación sublime de Pietra, que con su voz consigue bailar fluida y lánguidamente encima del rotundo contrabajo.

A medida que el disco se dirige a Basta un colpo di vento, la última de sus 17 composiciones, los asistentes a este regalo, mis oídos, son invadidos por la esencia de este dúo: la suma de una seriedad profesional y de un entusiasmo personal que se funden para dar lugar a una música simple y compleja, colorista y original, pero sobre todo bella.

Pietra domina los arpegios como quien va a oscuras en bata y zapatillas por su casa. El contrabajo de Ferruccio, que parece ser una parte más de su cuerpo, emocionaría hasta al más frío con su espontaneidad. La genialidad de ambos hace imposible que la piel no se erice al escuchar su jazz único. Y es el convencimiento de sí mismo y su énfasis lo que lo diferencian del resto.

La complicidad de esta pareja toscana lleva haciéndose evidente desde 2003, con su primer disco Música Nuda. En el 2006 llegaría Musica Nuda II y en el 2008 esta maravillosa obra Musica Nuda 55/21, que culminaba su trabajo hasta la semana pasada. Y es que el 15 de marzo salió a la venta su nuevo disco Complici, por el que ya hago cola.

Una sonoridad tan tierna y una inteligencia que haga destacar el silencio en la música y la música en el silencio está al alcance de muy pocos.

Pietra, Ferruccio, escucharos es simplemente un lujo.

Laura Román

Que «Neo-Tokyo» sigui tan sols una ficció

En nombrosos títols del manga i l’anime oriental, l’argument es repeteix: ciutats i habitants del Japó destruïts per fenòmens diversos. Després de llegir l’article «Japón y la cultura del desastre» publicat a La Vanguardia, no puc deixar de recordar la «Neo-Tokyo» que va idear Katsuhiro Otomo a «Akira». Malauradament ara els fets no ocorren en un còmic, sinó a la crua realitat.

Miquel Cornellà


Photobucket Photobucket Photobucket

Lectores on line